Escapada a Mas de Barberans, al peu del Parc Natural des Ports

Aquesta vegada, la Cèlia i jo vam desplaçar-nos fins al sud de Catalunya, al Montsià, per anar a uns apartaments gosfriendly de Mas de Barberans, un municipi molt ben situat: al peu del massís dels Ports.

Havia quedat amb l’Ernest, el propietari de la Vall de Silvestre, que arribaria al vespre. Com havíem acordat, m’esperaria a l’entrada del poble, on hi ha els restaurants. Era una nit molt freda, a Barcelona també havien baixat les temperatures, per això, em vaig alegrar en trobar la calefacció encesa de l’apartament, un pis de nova construcció, decorat de forma rústica, senzilla i acollidora. L’Ernest em va deixar uns fulletons informatius de la zona, amb rutes i mapes per fer excursions pels Ports. Quan hi ha tantes possibilitats, en dos dies, el més difícil sempre és escollir on anar.

Un apartament amb bones vistes

Em va comentar que hi havia un apartament amb terrat i bones vistes, des d’on es veia sortir el sol i vam quedar que hi faria unes fotos, l’endemà. Vaig sentir certa vergonya d’haver de preguntar-li a quina hora sortia el sol… A les ciutats no n’ets gaire conscient dels cicles de la natura. Però estàvem al novembre i el sol sortia bastant tard, a les 8 h. Vam quedar també a la tarda del dia següent perquè m’expliqués com va decidir l’any 2005 emprendre l’aventura de crear aquests apartaments rurals.

Una breu passejada a la Cèlia, que feia fred i vent, despertador a les 7.30 i a dormir. El llit era força còmode i hi havia silenci absolut, amb això ja m’havien guanyat.

Una de les coses que més m’agraden d’arribar a un lloc de nit és descobrir-lo l’endemà. Al matí següent, quan vaig pujar a l’apartament de dalt per fer les fotos, la vista era magnífica. El sol encara no havia sortit, feia molt de vent i la Cèlia, espantada, va preferir veure sortir el sol des de darrera els vidres.

Més tard, vaig anar a esmorzar a un dels llocs que m’havia recomanat l’Ernest. M’imaginava entrar en un bar ple d’homes, com sovint acostumo a trobar-me als pobles. Però la sorpresa, en aquest cas, va ser que només hi havia dones! La Jessica, la propietària de la cafeteria, em va dir que hi ha un altre bar al poble on sí que solen anar-hi els homes, però que aquí, al ser  també un forn hi van les dones a comprar el pa i s’hi queden prenent alguna cosa i xerrant una estona.

Esmorzars reconfortants

Com que amb la Cèlia nomes podia estar a la terrassa i feia molt de vent, s’havia quedat al pis, per una vegada esmorzaríem separades. Vaig demanar un entrepà, un cafè amb llet i, no vaig poder evitar-ho, dos pastissets -una mica més petits dels que venen a Barcelona. La mida ideal per prendre’n un o dos sense sentir-te culpable… Eren bons, el pa, l’oli, el fuet i els pastissets. Un esmorzar molt reconfortant. Havia oblidat el vent i el fred i vaig estar parlant amb algunes de les senyores, una situació que difícilment es donaria a un bar de Barcelona… I, com cada cop que viatjo pel sud de Catalunya em vaig preguntar: què ho fa, que siguin tan bons els pastissets de les Terres de l’Ebre?

Els Ports, al costat de casa

Amb el fulletó que em va deixar l’Ernest, vaig decidir anar al Mas de Barró. La ruta comença molt a prop de Mas de Barberans. A només 2,5 km del poble es troba, a la dreta, un indicador d’entrada als Ports. Vaig deixar el cotxe a l’àrea de lleure de la Vall per començar un itinerari circular d’unes dues hores i mitja que es va endinsant muntanya amunt (515 m de desnivell) per un bosc d’alzines i pins deixant entreveure imponents parets de roca i vegetació, com les Faixes Tancades o el Racó dels Capellans. En arribar a l’antic mas, actualment en ruïnes, es poden contemplar unes extraordinàries vistes.

A la tarda vaig pujar al mirador del Tossal, imprescindible per observar amb detall tota la comarca.

Més tard em vaig apropar a Santa Bàrbara, per mi un poble molt surrealista des que vaig veure la pel·lícula documental “Se fa saber”, de Zoraida Rosselló, un retrat coral i caricaturesc de la vida quotidiana dels seus habitants. Em va fascinar el seu sentit de l’humor i em va semblar una alenada d’aire fresc al cinema català. Mai vaig entendre que la pel·lícula no tingués més reconeixement…

Parlant d’oliveres i d’oli

En fer-se fosc, vaig quedar amb l’Ernest i em va explicar coses molt interessants: del poble, de la comarca, de les oliveres, de l’oli… Per exemple, les olives no les cullen de l’arbre; degut al fort vent, cauen a terra i les recull una màquina, per això el terra dels camps està tan net. Em va parlar de l’origen i del nom de la casa, homenatge al maset del Silvestre, una antiga propietat del seu avi situada camí del Mas de Barró. De les oliveres mil·lenàries d’Ulldecona, d’un oli “de luxe” amb un nom molt maco: oli “1000 tardors”…

Al dia següent, tenia el pla d’anar al barranc de Montpou on s’havien fet públiques, tot just feia uns dies, un conjunt de pintures rupestres declarades Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), però va començar a caure aigua neu. Així que vaig aprofitar per fer les fotos de l’apartament i de l’Ernest amb la seva gosseta Guapa, recollida a una carretera quan tenia pocs mesos. Tots dos van resultar molt fotogènics i no es van posar nerviosos davant la càmera. Havia plogut i havia quedat una llum molt maca. I amb aquell mal temps -estava previst que nevés-, l’Ernest em va convidar a quedar-me un dia més.

A la tarda, vaig tornar a Santa Bàrbara per comprar oli a la cooperativa. A l’entrada del poble hi ha un cartell amb el text “el poble de les xiques més guapes”. Ja tenia tema per parlar l’endemà a Mas de Barberans…

Així que, el matí següent, en tornar a la pastisseria La Miranda, que s’havia convertit en el meu punt de reunió, vaig fer esment del text del poble veí. I rient em van dir: és només un fragment d’una dita, que sencera fa: “Santa Bàrbara bendita, poble de les xiques guapes, que en ves de tindre una iglésia tenen un corral de vaques”. Ja més seriosament, em varen parlar de la funció social que desenvolupava la pastisseria, que des que ha obert, moltes dones, especialment grans, que abans es quedaven a casa, ara surten i tornen a fer vida social. Els vaig dir que les trobaria a faltar quan estigués a Barcelona. I em varen contestar, “quan tornis, ja saps on trobar-nos.”

Caminant entre romanís i farigoles

Finalment, com que no parava el fort vent, vaig optar per fer una ruta curta i anar al Pont de les Canals, un pont de pedra seca del segle XIX que encara actualment abasteix d’aigua a Mas de Barberans.

Un dia lluminós i un paisatge ple d’oliveres, romanís i farigoles, em va fer pensar en la part terapèutica del caminar i en la necessitat de fer-ho també, de tant en tant, en soledat.

Vaig marxar de Mas de Barberans amb el desig de tornar-hi -amb el mal temps m’havien quedat moltes rutes per fer-. I, en arribar a Barcelona, el desig també de tornar a veure -encara que parlés del poble veí- “Se fa saber”. Pels que tingueu curiositat, la pel·lícula es pot veure en obert a Plat.tv (Plataforma de difusión e investigación audiovisual de libre acceso).

Nota: aquest blog només és una breu impressió de les vivències del viatge i l'estada, no preten donar informació de rutes ni descriure els llocs. En tot cas, l'únic que si voldria és despertar les ganes de descobrir el territori. Podeu trobar més informació als enllaços que surten als allotjaments.