Descobrint la Vall de Vió amb un guia molt especial

De vegades, una sola foto pot fer que t’enamoris d’un lloc. Pel que transmet. Crec que em vaig enamorar de Casa Marina turismo rural en veure la foto d’una de les seves habitacions; per la seva senzillesa, alhora calida i acollidora: un capçal de fusta amb un cor, uns coixins de color i una flor lila damunt unes tovalloles blanques. O potser va ser en veure una panoràmica de la casa i al fons los Sestrales, tot nevat? Segurament també.

Però per sobre de tot em va agradar el que hi ha escrit a la seva web: “tenemos la convicción de que una vida sencilla y en contacto con la naturaleza tiene incontables beneficios para las personas” perquè connectava amb els valors de Dogandfamily.

Les curves sempre tenen una bona recompensa

Casa Marina está situada a l’entrada de Buerba, un petit poble de la valle de Vió per on s’ha de passar per anar al cañón de Añisclo que queda molt a prop. Per arribar-hi s’ha d’agafar la carretera d’Escalona a Fanlo, que surt uns km més amunt d’Ainsa. La carretera té uns 12 km de curves però quan s’arriba a Buerba hi ha una molt bona recompensa. I te n’adones només en arribar, per les magnifiques vistes (está a 1.143m) i per la tranquilitat que s’hi respira…

En arribar a Casa Marina va sortir a rebre’m la Judith i el seu gos, en Moskis. El Jorge, la parella de la Judith, és fotògraf i guia i aquells dies estava a Àfrica. La casa és petita i molt acollidora, amb 4 habitacions repartides en dues plantes. A la planta inferior hi ha una sala d’estar i un menjador amb llar de foc, i unes finestres que donen al porxo i al prat del davant. M’agrada perquè es tal qual es veu a les fotos, molts cops les òptiques distorsionen la realitat. Les habitacions són austeres i senzilles però tenen un encant especial. Em vaig instalar a l’habitació las lavanderas, a la planta de dalt, i des de la petita finestra podía veure les muntanyes del davant.

Vaig sortir a donar una volta al poble i va apuntar-se també en Moskis. Buerba és molt tranquil, només hi viuen 8 adults i 4 nens, i un dels seus patrimonis són els freixes centenaris a la plaça. Al final del poble s’estaven reconstruint unes antigues bordes, imagino que a preus de luxe… Més tard vaig prendre algo per sopar a un dels bars del poble.

Un taula sota un porxo

La Judith em va comentar que si em venia de gust, l’endemà, el Moskis podia acompanyar-me d’excursió. Al dir-li que em faria por que es perdes al no coneixe’m, em va assegurar que no em preocupés, que no s’allunyaria de mi més de 50 metres, i que seria ell qui aniria vigilant no perdre’m de vista… Que l’únic que havia de fer era tirar-li algún pal de tant en tant. La proposta em va fer molta il·lussió, feia un mes que havia deixat de ser una dog & family, i sense la Cèlia les excursions ja no eren iguals.

A la nit, a la taula de sota el porxo la Judith em va parlar del seu somni: de Casa Marina que la gestionen des de fa només uns poc mesos amb moltíssima ilusió. Estima i coneix el que fa, va estudiar turisme i va viure i treballar uns anys a Benasc. El que més li agrada de la seva professió és el tracte amb la gent. Parlem de turisme rural, de l’influència de les xarxes i internet… M’anima amb la web i s’ofereix per si em pot ajudar a resoldre algún dubte. A les 12 vaig a dormir perquè estic molt cansada però fa una nit preciosa i m’hagués quedat conversant fins la matinada.

Un bon esmorzar per pujar al Mondoto

A l’hora d’esmorzar un mantel de tela africana – que ha portat el Jorge dels seus viatges a l’Àfrica – donava encara més alegría a un matí radiant i lluminós. I mentre prenia unes torrades amb una deliciosa melmelada casolana, un café amb llet i un suc de taronja varem parlar precisament d’això: de la llum especial del Sobrarbe, que té un poder captivador que quan l’has contemplat un cop, fa que vulguis tornar. Ella, també catalana com jo, va venir a viure aquí perquè la seva parella, en Jorge, és aragones.

Esmorzar a la terrassa havia estat tot un luxe. Però ara tocava pujar al Mondoto que el Moskis m’estava esperant impacient… I no podía decebre’l! La Judith m’havia preparat un pícnic molt complet amb 2 entrepans, fruits secs, fruita i una botella d’aigua.

Un guia experimentat i molt empàtic

En Moskis va pujar corrent al seient del darrera del cotxe com si hi hagues pujat tota la vida, com si ens coneguessim de fa molts anys. Admiro la capacitat d’empatitzar ràpidament dels gossos… Per a mi, aquest moment de girar-me des del seient del davant i tornar a veure al darrera un company de quatre potes va significar quelcom que només una persona que ha perdut recentment un gos pot entendre.

De Buerba a Nerín (on vaig aparcar el cotxe) només hi ha 9 km. El Mondoto té 1.962 m i va patir un incendi l’any 2017 per la qual cosa una part de la seva cara està seca, sense vegetació. El sender està ben indicat, comença al acabar una pista forestal, al costat d’unes antenes. Feia bastanta calor però en Moskis pujava molt alegrement, evidentment, més que jo. I sí, m’anava esperant, com va dir-me la Judith. Al anar ascendint s’anava veient el cañón d’Añisclo. La pujada no era dura però hi havia trams incòmodes, amb moltes pedres.

Després de més d’una hora en Moskis, sempre uns metres més amunt que jo, ja havia arribat i m’esperava a dalt del cim mirant-me amb cara de paciència i de resignació. L’arribada és sorprenent per la visió espectacular de les muntanyes del fons, la vegetació seca va donar lloc a prats verds amb les muntanyes nevades del Monte Perdido al fons.

Mai havia fet una excursió sola amb un gos que no era el meu, “adoptat” per unes hores… I el protagonista de les fotos va ser ell! Feia molta calor, vaig menjar un dels bocates i vaig anar baixant. Ara el Moskis, anava recollint els pals que li havia tirat, ja no d’un en un sino de tres en tres i així va baixar tota l’estona, amb tres pals a la boca. De tornada vaig ser conscient que en Moskis havia fet amb mi, en silenci i sense jo adonar-me’n, una labor terapéutica.

La llum màgica del Sobrarbe

Havia arribat a Casa Marina una parella anglesa i la Judith els va explicar les rutes que podien fer. Després de descansar una estona, vaig a passejar pels voltants de la casa. El Moskis també es va apuntar, no estava gens cansat, tenia energía per pujar i baixar del Mondoto unes quantes vegades. Però quan va veure que abans anava al bar a prendre un refresc perquè feia calor, va decidir tornar cap a casa… Una altra vegada una tarda fantástica i la llum encisadora…

Per sopar em vaig prendre el bocata que m’havia quedat del pícnic i la Judith havia preparat unes torrijas boníssimes!

Al dia seguent, dia de marxar, com que no volia caminar gaire i buscava sobretot l’ombra perque ja havia començat a fer calor vaig anar al cañón de Añisclo. Aquest cop el Moskis no em va poder acompañar perque la Judith havia d’anar a Ainsa. Així que ens vam despedir i vaig anar cap al cañon, a només 10 min. en cotxe de Buerba. Ja hi havia estat altres vegades però a la primavera sempre és espectacular perquè el caudal de l’aigua provoca uns salts d’aigua impressionants.

Uns dies després, quan ja estava a casa, em vaig adonar que en pujar al Mondoto, tot i que m’havien meravellat les seves vistes, m’havia perdut el millor; només caminar uns metres més endavant, hauria pogut contemplar des d’un dels seus extrems l’inici del Cañón d’Añisclo.

Haurem de tornar-hi, Moskis!

Nota: aquest blog només és una breu impressió de les vivències del viatge i l'estada, no preten donar informació de rutes ni descriure els llocs. En tot cas, l'únic que si voldria és despertar les ganes de descobrir el territori. Podeu trobar més informació als enllaços que surten als allotjaments.