Descobrint la Vall de Ribes, dos dies a la Masia Can Constans

Un dia, navegant per la web buscant allotjaments dogfriendly, vaig anar a parar a unes casetes rústiques que em varen captivar. Per la seva ubicació i per la història que hi havia al darrere: “Els pares compartien un projecte, i el seu somni el continuen els seus fills: L’antiga Fonda”.

Amb aquesta filosofia, vaig voler conèixer més de prop la Masia Can Constans. Així que la Cèlia i jo vam preparar el nostre equipatge i la càmera per anar a passar un parell de dies a Queralbs. L’època de l’any, fotogràficament parlant, no podia ser més encertada: els boscos del Ripollès començaven a tenyir-se de tonalitats groguenques i granatoses. Al cap d’unes setmanes donarien pas a la neu, un altre espectacle fotogràfic…

Bons records familiars

Els habitages d’ús turístic se situen a l’entrada del poble, amb unes vistes privilegiades a la Vall de Ribes. En arribar, ens va donar la benvinguda la Magda, l’actual propietària i una de les filles dels antics regents. Amb la seva amabilitat, es nota que estima el que fa i transmet les vivències dels bons records familiars.

Masia Can Constans disposa de quatre cases, totes amb entrada independent. La nostra era la Daina, situada a la part de baix de l’edifici El Porxo, que antigament havia estat una pallissa i una quadra, on es munyien les vaques. És una caseta petita i coqueta amb molt d’encant, conserva la llar de foc més antiga de totes les cases i el seu menjador comunica amb la cuina. Té una habitació doble i unes finestres per on començava a entrar el sol baix de la tarda. La casa és plena de detalls fets a mà, molts d’ells records dels pares i dels avis.

Des de les finestres podia veure, com si fos en miniatura o en una maqueta, la petita estació de Queralbs. Als amants dels trens, com jo, em semblava una vista del tot evocadora i suggerent. Enfront de la porta, una terrasseta amb taula i cadires invitava a llegir un llibre i a relaxar-se, tot sentint el murmuri de l’aigua de la font del davant.

 

Colors de tardor

Mentre parlàvem, la Cèlia ja havia descobert, davant mateix de la casa, l’antic camí ramader, un sender envoltat de feixes i pollancres, que porta a l’estació i al poble. Les dues ens vam adonar, per les fulles que trobàvem pel camí, que, per fi, havia arribat la tardor… Vàrem fer una bona passejada descobrint l’entorn, tot un luxe tenir un camí com aquest només obrint la porta de casa.

A la tarda vam anar fins a Queralbs, un poble ben tranquil i silenciós, quasi sense gent, avantatges de viatjar entre setmana. Vam fer una volta pel poble i no donava temps de més, a les sis ja era fosc.

La Magda m’havia deixat la clau de la caseta de la llenya per si volia encendre la llar de foc. No feia fred però em va venir de gust, per la sensació de caliu que sempre proporciona contemplar-la encesa. Vaig repassar els fulletons de la zona, em vaig preparar un sopar lleuger i me’n vaig anar a dormir. Últimament, els matalassos en què dormo són fabulosos, no cal anar a un hotel de luxe per dormir bé, quin gran invent la viscosoja!

A primera hora del matí em va despertar una mena d’ocell, que no vaig saber identificar, amb un petit so simpàtic i acollidor. Al cap d’una estona, entre somnis encara, em vaig adonar que era el xiulet del primer cremallera que anava a Núria!

Un poble molt dogfriendly

Per sort, a Queralbs, tenen un bar dogfriendly, el bar XIX. Així que la “sòcia” i jo vam agafar el cotxe i vam anar fins al poble. Tot i estar allotjades a un apartament, sempre m’agrada més anar a esmorzar a un bar del poble, és una forma de conèixer millor el lloc i la gent. Vam esmorzar -la Cèlia és de salat i no de dolç- unes boníssimes llesques de pa amb tomàquet i fuet.

A l’entrada del poble, davant de l’aparcament on havia deixat el cotxe, comença el camí vell per anar a Núria i, ja que no podíem fer-lo, em va venir de gust fer algunes fotos del seu inici. Vam començar el primer tram, que va enfilant-se per les cases de Queralbs fins a arribar a l’encreuament amb la carretera de Fontalba. La Cèlia, en un moment determinat, es va aturar al mig del camí com si pensés que anàvem a fer tot el recorregut: per si de cas m’anava animant a caminar, havia decidit plantar-se i fer-me morros. “Tranquil·la Cèlia, jo tampoc estic tan en forma per fer tot el recorregut sencer…”

A la tarda, volia fer una excursió curta i propera, el Salt del grill, un salt d’aigua d’uns 30 metres d’altura, que es troba al camí de Queralbs al refugi del Coma de Vaca, però quan ja érem dins del cotxe va començar a ploure ben fort. Vam esperar una bona estona que parés, però la tarda havia anat avançant i quedava poc temps de claror, així que ho vam haver de deixar per un altre dia. I vaig fer fotos pels voltants.

Una foto i una vaca

L’endemà, dia de marxar, havia quedat per fer la foto amb la Magda i la Cèlia. Però el fort vent va espantar la Cèlia i també -a l’apartar-la per fer la foto- va tirar a terra la vaca de paper maixé que presidia la recepció dels allotjaments i se li van trencar les potes… Em vaig acomiadar de la Magda amb la idea de retornar un dia una vaca a Can Constans -un animal molt present en la decoració de tots els allotjaments-, en el material o format que fos.

Abans de tornar cap a Barcelona, vaig voler continuar el camí de la Fontalba, on està situat Can Constans, en cotxe. A mig camí, em va sorprendre un paisatge impressionant de muntanyes i vaig aturar-me per fer una foto. Des d’allà es podia veure la via del cremallera. La temptació de fer una foto just quan passés em va portar a consultar-ne els horaris al mòbil: faltaven encara vint minuts, però vaig pensar que l’espera valdria la pena. Fins que vaig sentir un xiulet llunyà i a poc a poc es va anar acostant un so elèctric, el xiuxiueig del cremallera… Finalment, la foto no em va quedar com volia, però va ser bonic veure’l serpentejar entre les muntanyes.

Vàrem arribar fins a dalt de Fontalba, des d’on es pot ascendir al Puigmal: feia un dia preciós, però amb moltíssim vent. Vaig fer algunes fotos de les muntanyes del Ripollès, una cascada de serralades ordenades quasi cromàticament, i vam tornar ràpid al cotxe. Últimament, ens perseguia el vent…

Descobrint llocs amb encant

Aquesta vegada, la Cèlia i jo vàrem caminar poc. El mal temps i l’horari d’hivern no ens va deixar, però ho vàrem passar molt bé. Crec que aquest deambular, de vegades sense rumb, simplement explorant l’entorn i passejant amb curiositat, a veure què trobem, és el que ens uneix. Ni ella, per la seva edat, no vol -ni pot- fer grans caminades o excursions, ni jo, amb aquest blog, pretenc descriure rutes o itineraris: simplement, compartir la vivència de l’estada a l’allotjament i tot el que hem conegut.

A Masia Can Constans vàrem descobrir un petit lloc acollidor on descansar, punt de partida de nombroses excursions i que ofereix uns paisatges increïbles només en obrir la porta. La propera vegada, quan hagi passat l’època de la neu, toca pujar a Núria, que al cremallera poden anar-hi gossos!

Nota: aquest blog només és una breu impressió de les vivències del viatge i l'estada, no preten donar informació de rutes ni descriure els llocs. En tot cas, l'únic que si voldria és despertar les ganes de descobrir el territori. Podeu trobar més informació als enllaços que surten als allotjaments.

 

Dog and family al Planell d'AigüesTortes