Descobrint la Vall de Boí des de l’alberg de Taüll

Feia temps que volia anar a un alberg que em va cridar l’atenció perquè semblava diferent dels altres. Les fotos mostraven habitacions petites, amb una decoració nòrdica i senzilla però confortable, fins i tot una també tenia jacuzzi!

Estava a la llista d’allotjaments on havia d’anar amb la Cèlia, però la seva malaltia va impedir-ho. I després de la seva pèrdua va ser el primer lloc on vaig anar sense ella. Les últimes setmanes ho havia passat molt malament perquè la Cèlia no responia al tractament. Com que era adoptada, mai vaig saber exactamente l’edat que tenia… Deuria tenir onze o dotze anys però potser era més velleta del que em pensava. Els qui heu perdut un animal que estimàveu entendreu que aquest és també un procés de dol i què se sent en moments així. Encara estava molt trista i no tenia ganes de fer fotos, així que una amiga es va brindar a acompanyar-me. Aquest cop, doncs, vaig deixar la càmera a casa; no hi anava com a Dog & Family sinó com a algú que necessita descansar i desconnectar.

Caminant sense la meva companya de viatge

Amb la meva amiga vam estar-nos-hi només una nit, però vam aprofitar per fer l’endemà una excursió a l’Estany de la Llebreta, i vaig poder conèixer el responsable de l’alberg, en Tony, una persona molt dogfriendly, que em va comentar que feia poc que també havia perdut el seu gos. Ara, ell i la seva parella estaven contents perquè esperaven la primera filla. Li vaig explicar el projecte de Dog & Family i vam quedar que hi tornaria per fer un reportatge al cap d’uns dies. La meva amiga Montse és fotògrafa i va fer unes excel·lents fotos que em queden com a bonic record d’aquella escapada, una mica trista, sense la meva companya habitual.

Així, al cap d’un parell de setmanes, vaig tornar a Taüll. El paisatge d’hivern, amb neu a les muntanyes, ja havia deixat pas a la primavera, amb colors més vius i alegres. I ja havia nascut la Carolina, la filla del Tony i l’Araceli: estaven tots dos molt emocionats. El Tony em va donar les claus de la meva habitació. Aquesta vegada va ser la Sky, la més petita de l’alberg: té un llit doble i una llitera, i un lavabo a la mateixa habitació. Les seves parets amb fusta de pi i el lavabo amb les parets de pissarra negra li donen un toc molt original i acollidor.

L’alberg disposa de set habitacions -una d’elles és una suite, amb jacuzzi-, cadascuna amb entrada independent, i una zona comuna, amb menjador. Davant de la porta de cada habitació hi ha una petita terrasseta, amb una taula i dues cadires. L’alberg està situat a la part de dalt de Taüll, per tant té bones vistes a les muntanyes.

Agafant forces per a tot el dia

L’endemà al matí, l’esmorzar va consistir en diversos tipus de pa (de kamut, integral i blanc), fuet i formatge, melmelades i mantega, magdalenes, suc de fruita, cafè o te… Tenint en compte que està inclòs en el preu de l’habitació -i que aquest preu és molt raonable- em va semblar un fantàstic esmorzar. Vaig comentar al Tony que el pa era molt bo. I que em sorprenia que hi hagués tantes varietats en un poble tan petit: em va dir que era una sort tenir un bon forn a prop.

Com que l’altra vegada, amb la Montse, havíem arribat fins l’Estany de Llebreta, a mig camí de l’Estany Llong vaig pensar a fer una ruta diferent. Però el Tony em va recomanar que hi pugés perquè ara, a la primavera, estava preciós, que era la millor època per anar-hi. I com que ja havia fet la primera part, que agafés el taxi 4×4 que porta fins a l’entrada del Planell d’Aigüestortes -m’estalviaria un parell d’hores- i que la pujada a l’Estany Llong i la tornada la fes caminant. Va ser un bon consell: en lloc de set hores caminant, vaig estar-ne només cinc, tot i que, comptant les parades per les fotos, crec que van acabar sent més de vuit…

Tots dos itineraris, el de l’Estany de la Llebreta -també conegut com la Ruta de la Llúdriga- i el de l’Estany Llong (a 2.000 m) transcorren pel curs del riu Sant Nicolau i l’aigua n’és, per tant, la protagonista. Per arribar a l’Estany de la Llebreta s’ha de deixar el cotxe a l’aparcament de la Palanca de la Molina, on es troba una caseta informativa i també és el punt de partida dels 4×4. Vaig preguntar si en els 4×4 hi podien anar gossos i em van dir que sí, pagant un suplement de cinc euros.

De l’estany de la Llebreta a l’Estany Llong

La pujada caminant fins a l’Estany de la Llebreta és d’una hora i mitja aproximadament, que acaben sent entre tres hores i mitja i quatre hores en total fins a l’Estany Llong. La fama del Planell d’Aigüestortes, a mig camí entre els dos estanys, és del tot merescuda. És un indret pla, envoltat de prats i boscos per on l’aigua es va obrint camí dolçament, sense l’energia i la fúria que es pot veure a l’espectacular cascada del Sant Esperit, només uns metres més avall. Hi ha un itinerari amb passarel·les de fusta, adaptat per a cadires de rodes i apte per a persones grans o nens. És una ruta de dificultat baixa però de gran bellesa i el taxi permet acceder-hi a persones que no podrien caminar tantes hores. A partir d’aquí comença la pujada a l’Estany Llong, un itinerari d’una hora i mitja aproximadament.

Al vespre, amb força gana després la caminada, vaig anar a sopar al restaurant Sedona, un cafè i restaurant dogfriendly amb una àmplia carta especialitzada en cuina tex-mex i on els clients de l’alberg tenen un 10% de descompte. Allà, el Jordi em va atendre molt amablement i jo vaig demanar uns burritos, uns nachos amb guacamole i un púding. M’ho havia guanyat! El Sedona és un local càlid i relaxant, amb bona música. Té també una gran una terrassa, però encara feia fred, i vaig estar-me darrera els vidres en una taula on hi tocaven els últims raigs de sol. Trobava a faltar la Cèlia al meu costat. Anant amb ella sempre m’era difícil trobar un restaurant dogfriendly. I sovint havia d’acabar menjant a les terrasses -si n’hi havia- tant si feia fred com calor.

Vaig anar a dormir d’hora, l’app del mòbil deia que havia caminat dinou quilòmetres, però el més dur havia estat la baixada final. Per no tornar per la pista forestal havia preferit fer-ho pel sender encara que resultés més pesat que la pujada de l’altra vegada… Ja començava a posar-me en forma.

Parlant de gossos i d’albergs

A l’endemà mentre esmorzava, el Toni i jo vam conversar sobre gossos i maltractament animal, de com moltes persones tenen els animals en pèssimes condicions, enfadant-se en parlar d’alguns casos que havia vist de prop. Després em va parlar, il·lusionat, de l’alberg. Li vaig preguntar com se li havia ocorregut obrir-lo i li vaig comentar que m’havia sorprès la seva originalitat. Em va explicar que havia nascut a Arizona, que durant molts anys va estar viatjant i vivint a molts hostels. En un fins i tot va viure-hi més de dos anys, i que, amb aquesta experiència, quan va trobar un local el va reformar per transformar-lo en l’alberg de Taüll. Volíem fer una foto familiar, amb la Carolina, la seva filla acabada de néixer, però just havia “esmorzat” i estava dormint. Així que vaig fer la foto del Toni i la seva parella, l’Araceli, i ens vam acomiadar.

Abans de marxar m’havia recomanat que anés a Durro. Una de les coses que més valoro d’un allotjament rural és aquesta: les recomanacions fetes per persones que coneixen la zona i saben quan és el millor moment per anar-hi. Així doncs, vaig arribar amb el cotxe fins a Durro, que és realmente un poble preciós, molt “autèntic”,  no gaire turístic a priori. Vaig fer un tram del Camí del Pago que porta fins a Boí i que permet contemplar unes bones vistes de tota la vall. Al començar a pujar, mentre caminava, em va avançar corrent una noia. És una sensació estranya, aquesta… Aquell mateix dissabte començava la temporada de les falles i la primera baixada és la de Durro.

Va quedar per a un altra ocasió fer el Camí de l’Aigua. Un recorregut que recupera, de Pont de Suert a Caldes de Boí, els antics camins que comunicaven els pobles de la vall, Són un total de vint-i-set quilòmetres de senders que ressegueixen el curs del rius. Però s’anava fent tard i no volia trobar gaire trànsit a l’entrada a Barcelona. El faré un altre dia, quan torni a tenir un gos…

Nota: aquest blog només és una breu impressió de les vivències del viatge i l'estada, no preten donar informació de rutes ni descriure els llocs. En tot cas, l'únic que si voldria és despertar les ganes de descobrir el territori. Podeu trobar més informació als enllaços que surten als allotjaments.